• 2012:
  Cross Mont Blanc
  4.810 m
  Superat
  
• 2013:
  Mont Blanc
  4.810 m
  Superat
  
• 2013:
  Cervi
  4.478 m
  Superat
  
• 2013:
  Elbrús
  5.642 m
  
• 2014:
  Denali
  6.186 m
  Superat
  
• 2014:
  Aconcagua
  6.962 m
  Superat
  
• 2017:
  Everest
  8.848 m
  Superat
  

Summits of My Life és el projecte personal de Kilian Jornet, en què des del 2012 ha intentat establir noves marques de velocitat en algunes dels cims més emblemàtics del planeta.

El projecte va lligat estretament a uns valors i a una manera d'entendre la muntanya purista i minimalista. Les experiències viscudes en cada repte han quedat plasmades en quatre pel•lícules que recullen les experiències viscudes en cada repte.

• UNA FORMA D'ENTENDRE LA VIDA I LA MUNTANYA: UN PROJECTE DE VALORS

  Velocitat
  Aquest és, sense dubte, un projecte esportiu. Tot i així, els rècords i les marques només han de ser importants mentre correm, i un cop a baix han de desaparèixer. Així doncs, en aquest projecte no es tracta només d’intentar batre marques o pujar cims ràpidament i amb poc material. Es tracta de transmetre valors.

  Persones
  En aquest projecte obert m’envoltaré d’amics i familiars que m’acompanyaran al llarg de camí. No busquem els millors alpinistes, els més ràpids o els més organitzadors. Seran amics, companys d’entrenament i d’aventures els que compartiran amb mi cada experiència.

  Simplicitat
  No es necessiten grans mitjans per fer les coses que ens omplen. Com més simple i personal sigui, major serà el valor que transmetem. Intentarem despullar-nos davant la naturalesa, anant amb el mínim material necessari, per sentir-nos cara a cara amb la muntanya, sense intermediaris.

  Invisibilitat
  Vull mostrar que som part d’aquest món, ni més ni menys important, sinó complementaris. Serem el més silenciosos a la muntanya per a que els nostres passos no es notin, i procurarem ser el més ecològics i econòmics possible.

  Somnis
  Al final comprendrem que el somni no són els rècords, sinó els camins per arribar a cada cim. El fracàs no és coronar una muntanya o parar el crono uns minut més tard, sinó no ser capaços d’agafar aquest camí.

  No som ni corredors, ni alpinistes, ni esquiadors, ni tan sols esportistes. Som persones

  
  

• Nº1 2012: CROSS MONT-BLANC

  Part I: El Mont Blanc d’est a oest en esquis

  16 Juny 2012

  El calendari marca 16 de maig, i el rellotge indica la una de la matinada. Avui intentarem fer una ruta que ens permetrà travessar la serralada del Mont Blanc d’est a oest amb esquis, des de Champex a les Contamines. És la primera vegada que s’intenta. Des de Contamines, comencem a córrer direcció Tré la Tête amb el Nico Mermoud i l'Anna Frost, que han vingut a acompanyar-nos en aquests primers passos. Una hora mes tard ens endinsem al glaciar, ja amb els esquís.

  A les 4h30 arribem al cim de les Dômes de Miage i veiem que la cara nord està blanca. Sembla més atractiu lliscar amb els esquís flanquejant per la paret fins a Durier que no pas fer la llarga aresta caminant. L'Stéphane comença a baixar, la neu sembla bona, baixa amb compte, clavant el piolet per assegurar cada pas. Tot i així  dubtem, el que semblava una dolça capa de neu es, en realitat, una dura placa de gel. Decidim treure'ns els esquís i pujar amb els grampons i el piolet fins a l'aresta. Són moments de suor i nervis, per tornar endarrere. Un cop arribem a l’aresta, la baixem tot intentant recuperar el temps perdut. Es deixa baixar bé, a part d’algunes remuntades d'escalada i un petit Ràpel de 10 metres on hem de treure la corda. 

  Al cap d’una estona arribem al refugi de Durier, on comencem la part més tècnica de la travessa. La primera part de l'aresta de Bionnassay és fàcil, fins que arribem a l'esperó de roca. No hi ha cap traça, i ens costa obrir-ne. Hem mirat a les ressenyes que la via puja per la cara nord. Anem grimpant per la roca seguint unes repises que ens endinsen a la cara nord, cap a un diedre cobert de neu. Uns 100m d'estreta goulotte de gel ens condueixen cap a l'aresta somital. Arribem a Bionnassay, i ens posem els esquis per baixar fins al coll, per la gran quantitat de neu acumulada.

  Durant la pujada cap a la Dôme de Gouter comença a bufar un vent fort d’Itàlia, que fa que les elevades temperatures s'oblidin i el fred guanyi els nostres cossos. L'alçada es suma al cansament de 8h d'esforç i la pujada de l'aresta des Bosses fins al Mont Blanc es fa eterna. Arribem al cim del Mont Blanc sols. El fort vent, amb ràfegues de més de 100km/h, fa que no hi hagi massa gent a la part alta. Aquest és un moment màgic, i també l’equador de la nostra aventura.

  Ens aturem només un instant i comencem la baixada cap al Mont Maudit. No hi ha traces i una petita llengua de neu ens permet baixar uns metres amb la tècnica de piolet-esquí fins a agafar les cordes fixes que hi ha de l'estiu i baixar fins al Coll de Tacul, buscant el camí entre els Séracs. La baixada del Tacul és fàcil, la neu ha cobert la rimaia.

  Al Col de Midi ens adonem de la calor que fa. Seguim lliscant per la Vallée Blanche a gran velocitat per no perdre inèrcia mentre la neu cada vegada es més pesada i s'enfonsa més sota els esquís. Anem obrint traça per la Mer de Glace i desgrimpant i saltant les grans esquerdes fins arribar a la Salle a Manger on hem de treure’ns els esquís per travessar la gran morrena de pedra. La calor és insuportable, agafem aigua de la glacera i comencem a pujar per les escales cap al refugi des Couverecles.

  Portem més de 14h i casi 6000m de desnivell, així que l’Stéphane i jo decidim tornar al refugi amb el Vivian i el Bastien, que ens hem trobat que baixaven del Col des Droites. No dubtem ni un moment: no podem continuar, hem de jugar seguretat. Ens quedarem a esperar el regel al refugi i continuarem al matí. 

  17 juny 2012

  Són les 5 del matí quan ens posem de nou en marxa, avançant a gran velocitat pel glaciar i pujant cap al Col des Droites. Al arribar-hi mirem l’últim obstacle de la travessa, l'Aguille d'Argentiére, just davant nostre. Comencem a obrir traça per l'aresta des Courtes, amb alguns trams glaçats que podem passar bé amb el piolet. La NNE des Courtes es presenta fantàstica, amb neu en tota la seva llargària.   

  Baixem per l’impressionant pendent de 50º i en arribar a baix somriem, eufòrics.Davant, però, tenim una paret d’uns quatre metres amb una esquerda força ampla que hem de passar. L’Stéphane em diu que caldrà que fem un gran salt i, agafant embranzida, aconsegueix passar amb facilitat i estabilitzar-se, frenant una desena de metres mes avall. Jo estic acollonit, però salto. La neu profunda em balança cap endavant  amb els esquis i començo a rodolar avall. Em freno als peus de l'Stéphane i riem plegats.

  És llavors quan comencem la pujada al corredor en Y de l'Aguille d'Argentière ràpidament i amb bones condicions. Davant nostre veiem el Sébastien Montaz i el Bastien Fleury i els hi anem retallant metres. 

  A l’arribar a la sortida del Couloir ens trobem tots 4. Estem contents i ens hi quedem una estona disfrutant de l’instant. És un moment de felicitat pura.

  Comencem a caminar de nou entre els 2 cims de l'Aguille d'Argentière.Jo vaig per l'interior, a la cara Oest.L'Stéphane em segueix per l'exterior, a 2'5 m del límit de la cornisa. El Seb i el Bastien, que segueixen la traça de l'Stéphane, s'aturen un moment. Em giro per veure què fan i m’adono que darrere seu hi ha una cornisa enorme, i aixeco el pal per ensenyar-li a l'Stéphane.

  Un instant, és el que separa la felicitat del dolor. Tot es decideix en mil·límetres, en dècimes de segon. La cornisa on està l'Stéphane es trenca emportant-se’l amb una gran quantitat de neu.

  L'Stéphane va morir com va viure, amb felicitat, amb silenci, sense cridar, sense fer soroll, però en el més alt. Amb l’elegància i la humilitat que va caracteritzar la seva vida, va caure dolçament com cau un arbre.

  Amb l'Stéphane teníem molts projectes. Primer fou ídol, després mentor i finalment amic. Havíem parlat moltes vegades de les muntanyes que volíem escalar, dels somnis que volíem intentar. Ho continuarem fent per tu Steph.

  Hem triat una forma de vida i un medi, la muntanya, en la que són conscients dels seus riscos, en la que sabem que a pesar de voler controlar tots els incontrolables, hi ha riscos que no podem veure, que no depenen de nosaltres. La vida, és viure les seves passions. La mort és el punt que assimila tots els homes, és una seguretat. La muntanya ens treu moltes coses, però també ens ho pot donar tot si la necessitem per respirar.
• Nº1 2012: CROSS MONT-BLANC

  Part II: La travessa Courmayeur-Chamonix per la Via Innominata
  
  El 18 de setembre de 2012 és la data escollida per intentar l’exigent recorregut de Courmayeur (Vall d'Aosta, Itàlia), a Chamonix ( França), culminant el Mont Blanc per una de les seves vies d’escalada tècniques en "solo": la Pilier Innominata. Seguint els principis del projecte, l’intentaré sense assistència i amb el mínim material possible.
  
  La travessa comença a les 3h53 del matí, de la plaça de l'Església de Courmayeur (1.000m), en una nit completament clara i estrellada, acompanyat només per la llum del frontal. Ràpidament avanço per la vall cap a Vall Veny (1.500m), on comença un camí tècnic que va en direcció al Refugi Monzino (2.590m), on he arribat amb bones sensacions a les 5h25.
  
  A partir d'aquí s’inicia el tram complicat i també un dels que més em preocupa, ja que he de fer front a la glacera que em portarà cap al Bivac de les Eccles, a 4041 metres d'alçada. En veure l’estat de la glacera els meus dubtes s’esvaeixen: a causa de les temperatures de la nit, la glacera està regelada, així que puc passar sense problemes amb l’ajuda dels grampons. Un cop comprovo que no hi ha perill, em sento alleujat.
  
  Superat l'escull de la glacera, arribo al Bivac Eccles (4041m) on he de fer front al segon pas que més m’inquieta d’aquesta travessa: un ràpel amb l'ajuda d'una corda de 20 metres i un llarg tècnic de V grau, abans de continuar la part superior de la Via Innominata. Tot i així, completo el ràpel, on no m'he trobat neu, i respiro tranquil. Sé que puc fer bé la Innominata, ja la vaig fer fa uns dies, tot i que sempre s’ha d’anar amb compte. És una via molt tècnica amb pendents de 60 º, i passos d'escalada del V +, de manera que he de centrar totes les meves atencions en això. Per sort, no hi he trobat ni massa neu ni massa gel. Tot seguit començo l'ascens cap al Cim del Mont Blanc (4.810m), que culmino amb 2 hores i 47 minuts. Corono el cim a les 10:15 del matí, 6hores i 17 minuts després de la sortida de l'Església de Courmayeu. He hagut d’obrir traça cap al cim, ja que no en trobo cap per seguir.
  
  Un cop al cim, gaudeixo d’una petita aturada de 5 minuts per recollir el material. Em preparo aleshores pel descens per la Voye Royale, la via normal de descens del Mont Blanc passant pel Refugi de Gouter, les Hocuhes per arribar, finalment, a Chamonix (995m). Sento que volo en el descens des del cim del Mont Blanc,i en 2 hores i 19 minuts arribo al meu objectiu, la plaça de l'Església de Chamonix, on paro el crono en un temps de 8h42m57s.
  
  Un cop a la plaça, després de fer 42km a través de la tècnica Via Innominata, em sento realment molt feliç, és un repte que em feia molta il·lusió. La meteorologia m'ha acompanyat durant tot el recorregut i m'he trobat físicament molt bé i això m’ha permès, després de superar la glacera i el primer llarg de corda, tenir l’oportunitat de gaudir de l'espectacular bellesa del paisatge. No és fins aleshores que m’adono, sorprès, del meu temps rècord. El meu objectiu era baixar de les 10 hores, però gràcies a les bones condicions que m'he trobat he pogut baixar el temps previst.
  
  
  DADES DE LA TRAVESSIA Courmayeur - CHAMONIX
  
  Inici: Courmayeur (Vall d'Aosta, Itàlia)
  Final: Chamonix (França)
  Distància: 42 kilòmetres
  Desnivell Positiu: 3810 metres
  Ruta: Via Inominatta. Una tècnica ruta d'escalada amb un desnivell de 1000 metres positius, pendents de 60 º i passos d'escalada de roca de V +.
  Observacions: La durada de la ruta per a una expedició regular és de 3 dies.
  
  
  MATERIAL UTILITZAT

  Motxilla 15L, Corda 7mm 20m, Dynema 120cm, Casc, Llum frontal, Crampons alumini, Piolet, Rellotge, Guants, Ulleres de sol, Gorra, Plumas, Pantalons gore tex, Malles llargues, Mitjons, Samarreta màniga llarga, 1 gel, 40cl d’aigua, Sabatilles, Overboots. Pes total: 2.512gr

  
  TEMPS DE PAS TRAVESSA COURMAYEUR -CHAMONIX

  Courmayeur-Val veni: 40'
  Val Veni – Ref. Monzino: 1h30-50'
  Monzino-Eccles: 3h30-2h
  Eccles-Mont Blanc: 6h17-2h47 (stop 5’ cima)
  Mont Blanc - Gouter: 6h50 -27'
  Gouter-Houches: 8h15 -1h25
  Houches-Chamonix: 8h42’57’’ - 27'

• Nº2 2013: EUROPEAN SUMMITS - MONT-BLANC

  Després d’ajustar els rellotges i engegar el cronòmetre, el Mathéo i jo vam xocar-nos la mà abans de començar a córrer. Eren les 4:50 del matí i a la plaça de l’església de Chamonix no feia fred. Anàvem amb pantalons curts i una samarreta tèrmica, però probablement els nervis i l’emoció no ens deixaven centrar-nos en mirar altra cosa que no fos el repte que teníem al davant. El Mont Blanc, majestuós com sempre, tot just es despertava, i des de la plaça veiem els frontals d’aquells que havien fet nit al refugi i ara es preparaven per fer el cim.

  Pugem bé, amb el temps que havíem previst. Ens encordem en arribar a l’esquerda dels GrandsMulets per seguretat a causa de la gran quantitat de neu que s’ha acumulat aquest any. A mitja pujada hem vist al Seb i al Vivien, que han vingut a donar-nos suport i a filmar-nos. El sol tot just es lleva, i l’espectacle és increïble. Els dos portem pals, que ens ajuden a pujar més ràpid, i a avançar amb lleugeresa. La traça que havíem cavat uns dies abans ha aguantat bé, i l’anem seguint, permetent-nos de moure’ns ràpid i anar ascendint.

  A la darrera part del recorregut aquells frontals que veiem des de baix es converteixen en grups de persones, que estan a punt de fer el mateix que nosaltres, coronar el cim del Mont Blanc. En arribar-hi, en Mathéoi jo només parem uns segons, però ens mirem i els dos sabem interpretem el mateix: després de molts dies de planificació, de preparació i d’il·lusió hem aconseguit arribar a l’equador d’aquesta aventura. Portem 3:30hdes que hem sortit de Chamonix, i sense temps per pensar comencem el descens.

  En Mathéo i jo llisquemi aconseguim baixar ràpidament. Són moments de pura felicitat, on riem amb el Seb i el Vivien, que ens filmen, ells muntats sobre un parell d’esquís. Al arribar a la meitat ens tornem a encordar, però seguim baixant amb rapidesa, probablement degut al gran nombre de vegades que hem fet aquesta ruta, d’on en coneixem tots els detalls.

  Quan ja ens sembla que tenim el repte a tocar,fem un mal moviment i desafortunadament, el Mathéo cau, estirat per la corda amb la que anem encordats. Per uns moments, patim, però veiem que es troba bé. Malgrat que continua corrent, al cap d’uns minuts em fa un senyal i em diu que no podrà acabar l’aventura amb mi. És un moment dur i molt emocionant; teníem moltes ganes de fer el camí junts, i sempre és complicat haver d’acabar un somni un mateix. Però el Mathéo em demana que l’acabi pels dos, i després d’abraçar-nos, així ho faig. La baixada és ràpida, però ja no tinc la complicitat del Mathéo per riure quan ens entrebanquem amb la corda o per donar-nos ànims l’un a l’altre. Arribo a Chamonix a les 9:22, després d’haver-ne sortit 4:57 minuts abans. Rècord aconseguit, sí, però amb una mica de mal gust de boca perquè el Mathéo no és aquí, i sé que li hauria agradat poder parar el cronòmetre junts.

• Nº3 2013: MATTHERHORN

  És una sensació estranya, la de sortir a la muntanya després de la migdiada. Però així ho vam fer el passat 21 d’agost, quan vam decidir provar el rècord al Cervino. Vam sortir a les 3 de la tarda, perquè al matí hi havia moltes possibilitats de trobar-nos gel. Això hauria pogut retrassar-me, i també posar-me en risc. El Cervino és una muntanya especial i molt particular, i també molt concorreguda al mes d’agost. Sortint a les 3 ens estalviàvem moltes de les cordades que pugen al matí, ja que hi ha trams en què s’ha de passar un per un.

  Aquell dia el cel era molt blau i sense cap núvol, i jo estava a punt d’intentar un dels reptes més importants de la meva vida. El rècord anterior el tenia Bruno Brunod, un italià que per mi resta com un dels millors corredors que han existit mai, i qui em va inspirar durant anys. Del Cervino, què dir d’aquesta muntanya màgica. Des de petit en tenia un pòster a l’habitació i hi somiava, sense arribar a imaginar-me mai que uns anys més tard seria aquí, admirant la seva bellesa i preparat pel repte.

  Vam decidir intentar el rècord seguint la mateixa ruta que havia dut a terme el Bruno l’any 1995, la ruta clàssica de l’aresta Lion. Aquest recorregut es divideix en tres parts. El primer tram està composat essencialment de camins de terra. Aquí vaig poder avançar depressa, inspirant-me en les curses de trailrunning, ja que es tracta d’un circuit similar. Al segon tram hi ha una part més tècnica, on s’hi troba neu i on per tant ja s’ha d’anar més amb compte. Finalment, els darrers 1000 metres són trams d’escalada de 3r i 4t nivell amb cordes fixes, i on més que una ascensió tradicional es tracta d’escalar i avançar ràpidament per les cordes fixes. Durant la pujada em vaig sentir molt bé. Com un hàmster repetint els mateixos exercicis infinits a la roda d’entrenament, havia pujat quatre vegades al Cerví abans d’aquell dia, per memoritzar cada detall, cada ruta i cada pas que havia de fer el dia que ho intentés de veritat. Quan estava a punt d’arribar al cim em vaig adonar que allò m’havia funcionat, ja que havia pujat molt més ràpid que les altres vegades. A les 16:56, gairebé dues hores després d’haver sortit de Cervinia, arribava al cim. Allà només vaig poder estar-m’hi uns segons, però l’emoció em va colpir.

  La baixada també va ser un cúmul d’emocions. No vaig haver d’arriscar-me, i vaig poder aprofitar el temps que havia guanyat en la pujada per baixar prenent el meu temps, disfrutant de cada pas, de cada muscle del meu cos tensant-se, del dia, de la gent que es creuava amb mi i em cridava paraules d’ànim.

  Quan faltava poc temps per arribar a Cervinia, el Bruno va venir i em va acompanyar en el tram final. No parava de repetir-me: “T’ho vaig dir Kilian, t’ho vaig dir! 2’52!”. I és que la nit abans el Bruno m’havia assegurat que faria un temps de 2’52. En broma jo li havia respòs que era impossible que l’encertés de manera tant precisa. Aquell últim tram va ser increïble, sens dubte un dels moments més emocionants; córrer al costat de l’heroi, i compartir la gentilesa i humilitat que desprenien, no té paraules.

  Vaig arribar a Cervinia 2’52 hores després d’haver sortit. Tal i com havia previst el Bruno. Va resultar que em coneixia més del que jo mateix em pensava.

• Nº5 2014: DENALI

  Kilian Jornet va completar la setmana passada el sisè repte del projecte Summits of My Life amb el rècord del McKinley, cim de 6.194m i el més alt de Nord-Amèrica amb un temps de 11h48’. Jornet va emprar la ruta Rescue Gully i no la clàssica, tal i com s’havia anunciat en alguns mitjans de comunicació. Seguint els principis del projecte es va escollir una ruta que no està equipada amb cordes fixes.

  Jornet va marxar el 26 de maig cap a Alaska acompanyat de Seb Montaz, Jordi Tosas i Vivian Bruchez. Un cop més, es va envoltar d’amics per formar un equip que l’ajudarien a filmar i revisar aspectes de seguretat al llarg del recorregut.

  Després d’arribar a Anchorage, la ciutat més poblada d’Alaska, i degut a les males condicions meteorològiques, Jornet i la resta de l’equip van haver d’esperar uns dies per poder volar fins al camp base del McKinley, situat a 2.200m. En arribar-hi, van pujar fins al camp situat a 4.000m, des d’on començarien uns dies d’adaptació a l’alçada i reconeixement. Per aquest motiu, es van fer diverses sortides per reconèixer el terreny, entre ells, una ascensió fins als 5.000m i una una fins al cim del McKinley (Denali en el llenguatge nadiu), situat a 6.194m, a través de la ruta clàssica (la West Rib).

  Durant tota l’expedició, les condicions meteorològiques no van acompanyar gaire al grup, que dels 16 dies que van passar al voltant del McKinley en només tres es van obrir finestres de bon temps. Els dies restants van estar marcats per les tempestes de neu, la boira i les precipitacions, així com de les baixes temperatures. És per aquest motiu que, en una treva de les males condicions meteorològiques, i davant la previsió que el mal temps continuaria en els propers dies, al setè dia de ser al camp a 4.000m, i tot i no estar aclimatats al 100% es van decidir fer l’intent de rècord, i marcar el 7 de juny com a dia D.

  Eren les 7:10 del matí i els termòmetres marcaven -20º amb ràfegues de vent de 40km/h quan Kilian Jornet iniciava, en solitari, el repte des del camp base, situat a 2.000m. Per fer-ho, va pujar i baixar amb esquís de muntanya, excepte en dos punts a la pujada, la Rescue Gully i l'aresta final, on se'ls va treure per calçar-se grampons.

  Per seguir amb els principis del projecte, la temptativa s’iniciava des del camp base amb l’objectiu de fer cim i tornar a baixar amb el mínim temps possible i sense assistència. La ruta escollida tant per la pujada com per la baixada va ser la Rescue Gully, que segueix part de la ruta clàssica però amb algunes desviacions. Jornet argumentava: “Vam decidir utilitzar una ruta alternativa, una mica més tècnica, per evitar un pas amb cordes fixes. No forma part dels valors amb els quals volem pujar les muntanyes. Volem que sigui de la manera més pura possible”.

  L’ascensió es va dur a terme segons el pla previst, com comentava Jornet: “Vaig sortir molt bé i molt ràpid, fins arribar al voltant dels 4.000m. Des d’allà fins als 5.000m va començar a fer molt vent i vaig agafar força fred als peus. El mal temps de debò va començar a partir de 5.000m. Des d’allà i fins al cim em va costar força, tant pel fred com per la diferència d’alçada que havia superat amb poc temps i que ja es començava a notar. Havia de parar sovint per escalfar-me i això em va retardar una mica. En arribar al cim, vaig trigar uns 10 minuts a posar-me els esquís i preparar-me per la baixada. Seguia fent molt vent i fred. Des d’allà, vaig anar baixant, amb més bones sensacions, tot i que hi havia molt mala visibilitat i calia anar amb compte. En aquells moments no era del tot conscient que estava aconseguint el rècord i no va ser fins que vaig ser a baix que aleshores sí que vaig mirar el rellotge vaig adonar-me que ho havíem aconseguit!”.

  El cronòmetre marcava 11h48’ (9h45’ per coronar el cim) quan Kilian Jornet arribava de nou al camp base, batent el rècord anterior, instaurat el 2013 per Ed Warren (16h46’). Amb el compliment d’aquest cim, Jornet completa el sisè repte del projecte Summits of My Life, seguint la filosofia que inspira a tot l’equip. Al llarg del trajecte el van acompanyar el director de la pel·lícula i guia de muntanya Seb Montaz, que va filmar la sortida i la primera part del recorregut, i els alpinistes i esquiadors Jordi Tosas i Vivian Bruchez, que es van situar a Rescue Gully per filmar a Jornet.

  “Estic realment molt content amb aquest rècord. Malgrat que tècnicament no era complicat, sí que he hagut d’afrontar dos elements força durs. Per una banda, el fred i el vent, que m’ha fet anar més a poc a poc al llarg de tot el recorregut i per altra banda, l’alçada, que em va afectar força a partir dels 5.000m. Fora d’això, ha estat una experiència increïble, i me’n vaig amb dos records molt nítids; d’una banda el moment del cim. No perquè fos bonic, perquè hi havia boira i no es veia res, sinó perquè vaig pensar “per fi et pararan de fer mal les cames!”. Per altra banda, quan pujava i vaig arribar a Rescue Gully, on hi havia el Jordi i el Vivian esperant-me i vam compartir uns moments junts, va ser un moment molt especial”, declarava Kilian Jornet després d'haver passat dues setmanes a la serralada del McKinley sense comunicació amb l'exterior.

  A més del McKinley, Jornet i la resta de l’equip han passat 14 dies a la zona, aprofitant per dur a terme altres projectes, tant en escalada com en esquí, com per exemple les vies Orient Express o la West Buttress.

• Nº6 2014: ACONCAGUA

  Kilian Jornet ha marcat un nou cim a la seva llista de somnis. Ha estat l’Aconcagua, on hi ha establert un nou rècord de velocitat de pujada i baixada. Amb un temps de 12 hores 49 minuts, aquest ha estat el penúltim repte del projecte Summits of My Life.

  Jornet ha completat el repte després d’un intent fallit el passat divendres, quan es va veure obligat a donar mitja volta prop dels 6.500 metres a causa del mal temps, amb ràfegues de vent de més de 90km/h. En aquell moment va declarar: “Haver-se de retirar no és una derrota, tot al contrari. A mi m’ha servit com un bon entrenament en alçada per poder-ho intentar quan el temps sigui bo”

  Ahir, la meteorologia li va ser favorable i l’atleta va aconseguir completar l’ascens i el descens de l’Aconcagua, el cim més alt d’Amèrica (6.962m). Un recorregut d’anada i tornada per la via normal que suma 59,85km amb un desnivell positiu de 3.962m. Tanmateix, el major repte al qual s’havia d’enfrontar Kilian Jornet per aquest repte era l’alçada, fregant els 7.000m : ”Hem passat gairebé dues setmanes a la zona, però probablement n’hauríem necessitat més per estar en les millors condicions. L’Aconcagua no és un cim tècnic com altres que hem hagut de superar durant el projecte, però sí que, fins ara, ha estat el més alt”.

  Seguint la filosofia de la resta de cims del projecte, Jornet va decidir iniciar l’ascensió des de l’últim punt habitat, la caseta de guarda parcs d’Horcones (2.900m). Va sortir a les 6 del matí, després d’haver esmorzat tres torrades amb dulce de leche, un dolç típic argentí.

  Des d’allà, l’esperaven 23km i 1.400m de desnivell que va recórrer en 3h15, abans d’arribar a Plaza de Mulas (4.300m), camp base de l’Aconcagua. És en aquest punt on la majoria d’expedicions comencen l’ascensió cap al cim. Poden tardar fins a quatre dies. En arribar a Plaza de Mulas Kilian Jornet es va aturar durant 15 minuts per menjar i beure. Des d’allà iniciava l’ascenció cap al cim: “La meva idea era fer una pujada suau intentant conservar el màxim per a la baixada. Per això vaig decidir aturar-me, descansar i recuperar forces per al següent tram”.

  Jornet es va enfilar cap a Nido de Cóndores (5.550m), on hi passava després de cinc hores de la sortida, iniciant aleshores els últims kilòmetres fins arribar al cim. Abans, havia de superar 1.463m de desnivell positiu i, especialment, l’arribada als 6.500 metres. Jornet explicava: “A partir d’aquella alçada, he començat a veure que m’estava afectant. Tenia problemes d’equilibri i relliscava constantment amb la neu gelada. Per això, he decidit avançar poc a poc, sabent que encara tenia molt camí per davant”. Fregava els 6.600 metres, a Cueva del Guananco, amb un temps de 7h40’. Finalment, aconseguia arribar al cim (6.962m) després de 8h45’ d’esforç. Allà s’hi ha quedat durant quinze minuts: “Ha estat un moment per recuperar forces abans de la baixada. El cim ha estat la culminació de la feina que hem estat fent durant tots aquests dies. També he pogut apreciar les vistes increïbles que es tenen des d’allà a la cara sud de l’Aconcagua”.

  Des d’allà, li quedava encara la baixada, segons explicava ell mateix: “L’alçada m’ha seguit afectant fins a Plaza de Mulas. Seguia perdent l’equil·libri, els músculs semblava que no volien seguir el cap i em feien caure. Al arribar a Plaza de Mulas he parat durant vint minuts. He menjat i m’he hidratat bé i mica en mica m’he anat trobant millor. Des d’allà només em quedava la baixada de nou fins a Horcones, on he pogut córrer bé i acabar marcant un bon temps”. A Plaza de Mulas hi va arribar després de 10h10’ de recorregut. Finalment, en arribar de nou a Horcones el cronòmetre va marcar 12h49’.

  D’aquesta manera Kilian Jornet ha aconseguit superar tots els rècords establerts fins a la data i inscriu el seu nom com l’home més ràpid en completar el recorregut.

  En aquest repte l’han acompanyat la corredora de muntanya Emelie Forsberg i els càmeres Seb Montaz i Vivian Bruchez, també assesor de seguretat. Emelie Forsberg ha estat present a la sortida i arribada a Horcones. Per la seva banda, Seb Montaz i Vivian Bruchez s’han situat per sobre de Nido de Cóndores (5.500m) per filmar durant l’ascenció. Segons comentava Seb Montaz : « Vaig veure patir força el Kilian més amunt dels 6.500m. De totes maneres el vaig veure veure molt conscient i determinat per complir el seu repte. Per part nostra, no podiem estar més orgullosos de com ha anat tot »

  Kilian Jornet, per la seva banda, explicava : « Aquest és un projecte d’equip. Estic molt content d’haver pogut compartir aquestes dues setmanes amb el Seb, el Vivian i l’Emelie. Junts hem preparat el repte i ens hem coordinat per a filmar. Vull agraïr a tot l’equip l’esforç que han fet i també a tota la gent que ha anat seguint el projecte des de diferents racons del món »

  Amb aquest nou repte Kilian Jornet completa el tercer any de projecte de Summits of My Life després que aquest 2014 també establís un nou rècord al McKinley (Alaska).

• Nº7 2017 : EVEREST

  Kilian Jornet va escalar el 27 de maig la cara nord de l’Everest (8.848m) per segona vegada en una setmana. Per fer-ho no va utilitzar ni oxigen, ni cordes fixes i ho va fer d’una sola tirada. Amb aquesta ascenció Jornet repeteix cim al sostre del món cinc dies després d’haver-hi pujat per primera vegada i explicava: “Estic molt emocionat d’haver pogut fer cim altra vegada! Avui m’he trobat bé tot i que feia molt vent i m’ha costat força avançar. Fer dues vegades cim a l’Everest en una setmana i sense oxigen crec que estableix una nova línea de possibilitats en alpinisme i estic molt content d’haver-ho pogut dur a terme ”, explicava Jornet

  Dos cims en una setmana

  Jornet ha fet cim per la cara Nord de l’Everest el 27 de maig a les 9 del vespre (+5:45GMT). Havia sortit a les 2 del matí des de l’Advanced Base Camp, situat a 6.400m. Des d’allà es dirigia cap al cim passant pels tres camps d’alçada on normalment s’aturen els alpinistes que volen escalar la muntanya més alta del món i que triguen una mitjana de quatre dies.

  Amb aquest ascens Jornet repeteix la proesa d’escalar el cim del món després d’haver-ho fet fa sis dies. En aquella ocasió ho va fer en 26h però sortint des del Camp Base de l’Everest, a l’antic monestir de Rongbuk a 5.100m. L’ascens havia començat bé però cap a 7.500m unes molèsties estomacals van ralentir el ritme de Jornet que va veure’s obligat a aturar-se constantment i quedar-se de tornada a l'Advanced Base Camp on explicava: “A partir de 7.500 no em trobava gaire bé i avançava molt lentament. Cada pocs metres havia d’aturar-me ja fos amb vòmits o amb rampes. Malgrat tot, em trobava bé en alçada i vaig decidir continuar. De tornada, però, vaig pensar que m’agradaria tornar-ho a intentar trobant-me en bones condicions”.

  Els dos ascensos formen part del projecte Summits of My Life, que des de 2012 l’ha portat a viatjar per tot el món intentant establir rècords d'ascens a les muntanyes més icòniques del planeta. Va començar a la serralada del Mont Blanc el 2012 i des de llavors ha escalat muntanyes a Europa (Mont Blanc i Cerví), a Amèrica del Nord (Denali) i a Amèrica del Sud (Aconcagua).

  Pel repte de l’Everest, Jornet ha estat acompanyat de Sébastien Montaz-Rosset, guia de muntanya i videocamara de l’expedició.